La petició que ens va fer el missioner Antoni Sala i Arnó per cercar ajuda amb la qual alleugerir la dramàtica situació dels refugiats, que dia rere dia, arriben a Yaundé fugint dels horrors que es viuen en els seus països, ens han conduït a la creació de la Fundació Privada Umbele.

Pel seu valor testimonial i decisori en l’origen d’Umbele, us donem a compartir aquest escrit. Patronat Fundador

Antoni Sala i Arnó

Nascut a Barcelona el 22 d’Abril del 1942. Al 1960 entra a l’orde de les Escoles Pies i es llicència en Teologia a l’institut Catòlic de Toulouse, va ser ordenat sacerdot el 20 de Juny del 1967. Des d’aleshores ha estat missioner al Senegal i al Camerun.
Morí cristianament el 29 de Novembre de 2013 rodejat de la seva familia.

Projecte d’ajut als refugiats de la Regió del Grans Llacs a Yaundé

Des del meu retorn a Yaundé, un nombre considerable de persones refugiades, especialment provenint de Rwanda i de la República Democràtica del Congo, vénen a demanar ajut a la nostra parròquia. La majoria són dones de 20 a 40 anys amb d’un a quatre fills.

Totes han passat pel HCR (“Haut Commissariat des Réfugiés”) i tenen els papers de refugiat temporalment en regla. La majoria són al Camerun des de fa d’1 a 3 anys.

El relat dels esdeveniments que els han fet fugir i de les peripècies del seu èxode fa posar els pels de punta. Són persones profundament traumatitzades per un passat ple de sang. Per a moltes d’elles, tornar a “aquell infern” esdevé de moment impensable psicològicament; especialment tenint present que la situació oficial de calma sembla ser molt lluny de la realitat (segons testimoni del personal que va i ve).

La situació dels refugiats a Yaundé, almenys de bastants d’ells, és realment angoixant. Molt pocs arriben a assolir les necessitats primàries (allotjament, menjar, salut) i a trobar una feina mínimament pagada. El seu nivell cultural és relativament elevat: mestres, tècnics, infermers, universitaris… o, pels nens, nivell escolar normal. En la majoria dels casos, han de fer feines de primer nivell (per exemple vendre bunyols o peix a la brasa, tallar la gespa…) que no els treuen de la misèria.

L’únic ajut oficial que reben és el fornit per la Creu Roja Camerunesa, que atén gratuïtament els malalts amb malalties corrents (malària, tuberculosi, etc.); però no les malalties una mica més complicades que necessiten tractaments cars o intervencions quirúrgiques. També existeix un dispensari catòlic especialitzat en l’atenció als refugiats; més o menys amb els mateixos límits de la Creu Roja.

Fins fa poc, un organisme catòlic regentat pels Mercedaris rebia aliments pels refugiats i els distribuïa a les famílies, a tant per cap. Aquesta acció ha cessat des del setembre 2003. Les ONG conegudes no cobreixen els problemes personals, sinó mes aviat els projectes col·lectius.

La nostra parròquia té un servei “càritas” que funciona un dia a la setmana. La veu ha corregut entre els refugiats… i en dos mesos hem buidat la caixa: més de 500.000 CFA (125.000 ptes. o sigui, un grapat d’Euros) han estat distribuïts a uns 50 refugiats. Una mitjana de 2.500 ptes per persona… una gota d’aigua al mig del desert! La majoria demanaven un petit capital per començar un comerç (unes 30.000 ptes), una borsa per escolaritzar un nen (altres tantes) o ajut per a una malaltia greu… Fora d’algunes beques per nens i joves, sols els hem pogut donar almoines insignificants. Dotzenes d’altres segueixen trucant a la porta.

Analitzar la situació d’aquests refugiats és complex: d’una banda, és probable que la majoria, a la llarga, acabi tornant als països d’ origen. Sembla la millor solució i cal promoure-la. Tanmateix els esdeveniments brutals que han provocat l’èxode són massa recents i la por (desgraciadament no sense fonament) de caure en un parany, si accepten ara la repatriació, fa que molts d’ells, especialment les dones amb fills petits, prefereixin esperar; encara que sigui vivint en la misèria. Crec que ajudar-los a sobreviure durant aquest temps d’espera té sentit.

Se m’acut que, a l’època d’Internet, és fàcil fer conèixer aquest tipus de problemes. Potser certes persones reaccionarien davant unes necessitats prou concretes i personalitzades, sabent que l’ajuda que puguin aportar aniria a bon port. Jo podria proporcionar fitxes personals de refugiats, explicant el problema concret que viuen i avaluant econòmicament el cas. Un compte en banca a Yaundé i una adreça e-mail podrien servir de connexió.

El que no sé és com organitzar l’assumpte:

Com cercar una llista d’adreces de persones o d’entitats, a Catalunya o a altres indrets, susceptibles d’interessar-se?

Quin tipus de transaccions proposar? Al Camerun no hi ha targes de crèdit; els bancs sols accepten transferències bancàries. Pels donants, no és gaire pràctic. Imagino que hi podria haver algú que centralitzés la cosa des de Catalunya o d’altres punts i fes les transferències al meu compte d’aquí.

Quin avantatge podria haver-hi a obrir una pàgina web sobre el tema i com mantenir-la? Val a dir que ara no em connecto directament des del meu ordinador (és una pèrdua de temps increïble i sovint inútil) si no des d’un “cyber” públic (amb antena via satèl·lit) .