xsimMalgrat el progrés que les economies africanes han experimentat en els últims anys, els seus ciutadans continuen sent els més pobres del món, els que tenen pitjors nivells educatius, els que pateixen una mortalitat infantil més elevada i els que tenen una esperança de vida més reduïda.

Naturalment, aquestes condicions aniran millorant a mesura que les seves macroeconomies continuïn creixent. Però aquest creixement macroeconòmic trigarà a arribar a les escoles, als hospitals i a les vides dels milions de nens i nenes que encara viuen en situació de pobresa extrema. La falta d’educació i l’amenaça constant de mort prematura fàcilment evitable continuaran, doncs, sent greus problemes a l’Àfrica durant molt de temps.

A molts ciutadans dels països rics, aquesta situació ens preocupa i ens ha preocupat des de fa molt de temps. Per això, durant l’últim mig segle els occidentals hem construït un sistema d’ajuda al desenvolupament que consisteix en una enorme xarxa d’ONGs que s’encavalquen amb les grans institucions internacionals (Banc Mundial, FMI, Nacions Unides…). Però quest sistema d’ajuda al desenvolupament està sent durament criticat per analistes i avaluadors independents que assenyalen tres tipus de problemes.

El primer és que, amb freqüència, les ONGs no coneixen i no entenen els problemes de l’Àfrica o no saben com trobar solucions que funcionin allà. La conseqüència és que la majoria d’iniciatives no donen els resultats esperats. Sovint, les ONGs utilitzen voluntaris que es desplacen a l’Àfrica per passar curts períodes de temps. O utilitzen “experts” que han estudiat molt… a universitats occidentals però que mai no han viscut a l’Àfrica. Aquests voluntaris i “experts” tenen una visió “occidental” de la vida i no tenen temps d’aprendre com pensen realment els africans, quins incentius els mouen i, per tant, quines solucions funcionaran en la seva cultura (i no en la nostra). Hi ha molt bones intencions, però els resultats no arriben.

El segon tipus de problemes apareix quan un ha de tractar amb els governs locals: la corrupció dels sistemes polítics. Una vegada vaig col·laborar amb una empresa nord-americana que volia donar uns 10.000 ordinadors amb Wimax a diferents escoles de la Costa d’Ivori. La idea era que centenars de milers d’estudiants poguessin connectar-se a internet sense necessitat d’utilitzar cables (els cables de coure són un problema a l’Àfrica perquè els lladres els engeguen per vendre’ls). La donació va quedar bloquejada i mai no es va materialitzar perquè el ministre d’educació va exigir una comissió: si no se li donaven uns diners, ell no donava permís per instal·lar tots aquests ordinadors a les “seves” escoles. L’empresa es va negar a pagar el suborn… i els nens africans es van quedar sense internet. Qualsevol ONG que hagi intentat passar productes donats per la frontera (i això inclou equips mèdics de primera necessitat) sap que, sense suborn per a la policia de duanes, les mercaderies desapareixen.

I, finalment, el tercer grup de problemes és el dispendi massiu de les organitzacions d’ajuda: moltes megaONGs i institucions internacionals s’han convertit en burocràcies massives amb milers de treballadors i voluntaris que cobren i viatgen pel món i que dilapiden fins al 25% del seu pressupost en despeses d’organització.. Unes despeses que, per acabar-ho d’adobar, s’executen als mateixos països rics i que, per tant, ni tan sols no generen activitat econòmica i llocs de treball als països africans.

Desconeixement per falta d’experiència, corrupció i excés de despeses d’administració. Tres problemes que fan que les bones intencions de milions de donants dels països rics no es tradueixin en resultats que millorin la qualitat de vida per als africans. Davant d’aquest panorama, un pot tenir la temptació de resignar-se i deixar de col·. Però hi ha una altra solució.

Existeix una xarxa de persones que un dia va abandonar tot el que tenien als seus països d’origen i se’n va anar a passar tota la vida a l’Àfrica. No uns mesos o uns anys. Tota la vida. Una vegada allà, van muntar escoles, van construir hospitals, van crear centres per a refugiats de guerra, i van fer de mestres, d’infermeres, de metges o de líders socials. Van viure amb la màxima austeritat, sense luxes ni privilegis i, amb el seu exemple, van canviar la vida de milions de ciutadans. Aquestes persones són els missioners i les missioneres.

En viure tota la vida (i no sol uns mesos) a Àfrica, els missioners són experts coneixedors de la realitat local. Entenen la cultura i la manera de pensar d’unes persones amb qui han conviscut durant anys. Coneixen els problemes reals i els distingeixen dels problemes ficticis. Saben instantàniament quan una solució funciona i quan no. Recordo que una vegada vaig visitar una escola dirigida per una missionera aragonesa anomenada Charo Vázquez que havia creat una escola en una vila del sud de Ghana. Jo li vaig intentar donar lliçons sobre la importància de connectar als estudiants a internet i li parlava de dissenyar una biblioteca amb ordinadors barats amb connexions per satèl·lit. Ella em va mirar amb escepticisme i em va dir: “Xavier, vols realment millorar el nivell educatiu d’aquests nens?”. Vaig respondre afirmativament. “Doncs ajuda’m a construir uns lavabos”, va exclamar ella. “Lavabos?”, vaig preguntar jo sorprès. “Si! Lavabos: el problema que tenim aquí és que, per culpa que no hi ha lavabos, les nenes abandonen l’escola quan els ve el seu primer període i no tornen mai més. La millor manera d’augmentar l’escolarització no és posar ordinadors sinó lavabos i evitar que les nenes abandonin l’escola a l’edat de 10-12 anys”. Per a mi, allò va ser una revelació. Allà era jo, el gran professor especialista en economies pobres, i mai no se m’havia passat pel cap que per augmentar les taxes d’escolarització el que calien eren lavabos. La missionera que havia viscut allà durant dècades entenia perfectament els problemes que jo sol havia estudiat des de la distància.

Independentment de si un és religiós o no, un no pot deixar d’admirar la tasca que els missioners realitzen als països més pobres del món. La seva honestedat és fora de tot dubte. Al cap i a la fi, si els importés els diners, no haurien deixat tot el que tenen als seus països d’origen i no haurien abandonat les comoditats que tenien en els seus casa occidentals per anar a viure en condicions de màxima austeritat al costat dels més desemparats. És més, en administrar directament les seves escoles, els seus hospitals i els seus centres, els missioners no han de tractar amb els governs per la qual cosa no tenien el problema de la corrupció.

Tot això ens va portar als fundadors d’Umbele a pensar que hi havia una manera d’ajudar els pobres del món sense cometre els grans errors del sistema d’ajuts al desenvolupament: els missioners tenen l’experiència i els coneixements per entendre els problemes locals i la seva honestedat és inqüestionable. És a dir, vam pensar que si es canalitzés l’ajuda a través dels missioners, se solucionarien els dos primers problemes: el desconeixement per falta d’experiència i la corrupció. Només faltava adreçar el tercer problema: l’excés de despeses d’administració.

Aquí és on pensem que, en realitat, no feia falta muntar una gran ONG que dissenyés projectes, contractés treballadors i desplacés exèrcits de voluntaris. Tot això ja ho feien els missioners i ho feien molt millor del que ho podien arribar a fer les ONGs. L’únic que es necessitava era un mecanisme que donés a conèixer els projectes que estaven duent a terme als donants dels països rics i una manera fàcil d’enviar els diners. I se’ns va ocórrer que l’únic que havíem de fer era una pàgina web: els missioners ens enviarien els seus projectes, nosaltres els publicitaríem a través d’aquest web, els donants simplement clickejarían el projecte que els semblés més interessant. Un cop fet el click, els diners serien automàticament enviats al compte del missioner a l’Àfrica.

En ser només una pàgina web, no hi hauria cap tipus d’infraestructura, i, per tant, la Fundació Umbele no tindria despeses d’administració: ni salaris, ni despeses de viatge o representació, ni materials, ni res de res. Per no haver de pagar les despeses bancàries, vam buscar un banc que no ens cobrés per transferir els diners a l’Àfrica. I el vam trobar: el Banc Sabadell.

L’única despesa necessària, doncs, seria la del manteniment de la pàgina web: una despesa reduïda que el patronat de la fundació anava a assumir de la seva pròpia butxaca. D’aquesta manera, quedava solucionat també el tercer problema: el 100% dels diners dels donants arribarien a l’Àfrica i serien utilitzats eficientment i enterament per persones compromeses i coneixedores dels problemes locals!

I així va néixer Umbele el 2004. Vam començar finançant un projecte de refugiats de guerra al Camerun. I després una escola a Ghana. A través dels anys hem col·laborat amb missioners a Rwanda, Burkina Faso, la Costa d’Ivori, Ghana, Moçambic, Kenya, Malawi i Togo.

Nosaltres no podem acabar amb la pobresa al món. Ni tan sols no podem ajudar tots els nens que necessiten ajuda. El que sí que podem fer és continuar utilitzant el canal que representa la Fundació Umbele perquè aquells que tenen la capacitat, les idees i l’energia per ajudar a solucionar problemes, ho puguin fer en les millors condicions. Aquesta és la nostra humil raó de ser.